Projecte

El programa del concert inclou dues obres del compositor Julen Ezkurra sobre textos de San Juan de la Cruz: l’estrofa Vivo sin vivir, que pertany a les Coplas del Alma, i diferents estrofes del Cántico Espiritual.

Vivo sin vivir és un poema basat en una letrilla que ha esdevingut allò diví. Tan Santa Teresa com San Juan apropen la seva poesia al misteri, a la recerca de la Vida més enllà de la mort. El compositor ha escollit el text de San Juan de la Cruz.

L’orientació temàtica de la primera part del Cántico Espiritual és la recerca de l’objecte estimat, que encara no pot revelar la seva presència, però que deixa petjades per tot arreu: en els boscos, flors, prats de verdura, espesura…Tampoc pot ser transmesa a través del llenguatge i només es percep com un insinuació tímida: “un no sé qué que queda balbuciendo”. Inspirat en el Cantar de los Cantares, es tracta d’una història d’amor humà que funciona com a símbol de l’amor diví de Crist vers la seva Esglèsia.

Per a facilitar la comprensió dels textos, el públic assistent comptarà amb un programa de mà amb les estrofes escollides pel compositor sobre els versos de San Juan de la Cruz.

La segona part del concert comença amb la interpretació dels números 1, 2 i 3 del primer quadern de Música callada, de Frederic Mompou, a càrrec del pianista Alejandro Zabala. A l’edició francesa d’aquesta obra, el compositor va escriure el següent: “El gran poeta místico San Juan de la Cruz canta en una de sus bellas poesías: La música callada, la soledad sonora. Resulta bastante difícil traducir y expresar el verdadero sentido de Música callada sin utilizar el recurso de la lengua, es necesario expresar la idea de una música que sería la voz misma del silencio, es decir, que se calla en tanto la soledad se torna en música”. Aquí rau el misteri, escoltar la veu callada que només parla a l’esperit i el silenci que implica. Aquest és el repte: escoltar les pauses per sentir com sona el silenci. Escoltar-lo en la nostra ànima. Ressonàncies, dissonàncies de la mateixa vida. Música en estat pur.

Aquesta “música callada” obre pas a la segona part del Cántico espiritual, en la que es produeix l’aparició de l’objecte estimat i la seva identificació. L’univers del “Amado” es pot percebre, pero no racionalitzar. Es produeix la trobada entre l’amant i l’esposa. L’estrofa XXXVI, Gócemonos Amado (amb la que finalitzarà el concert), enllaçarà el Cántico Espiritual amb la metàfora clínica del hortus conclusus que, en aquest cas, ha abandonat tot contacte amb l’exterior per penetrar a la dimensió simbòlica com objecte, propietat del marit i la muller.

Programa

San Juan de la Cruz va néixer a Fontiveros, província d’Àvila, l’any 1542 i va morir a Úbeda l’any 1591. San Juan és la figura més significativa de la poesia mística espanyola i un dels millors poetes en aquesta llengua, malgrat la curta extensió de la seva obra. Va estudiar teologia i fou ordenat sacerdot al 1567. Esdevingué deixeble, amic i col·laborador de Teresa de Jesús, amb la que va emprendre la reforma de l’Ordre dels Carmelites, però les rivalitats entre els carmelites descalços i els calçats va provocar el seu ingrés a la presó de Toledo l’any 1578. Va ser llavors quan va concebir les trenta primeres estrofes del Cántico. Les deu últimes estrofes van ser redactades a Baeza i a Granada durant els anys següents.

Considerava la poesia un mitjà per a l’expressió d’allò abstracte, per aquesta raó les seves composicions resulten de vegades poc assequibles. En aquest món abstracte es troben l’èxtasi religiós, la inspiració poètica, la riquesa d’imatges i el simbolisme. La seva poesia ha estat interpretada al llarg dels segles de múltiples maneres, però sempre s’ha coincidit en el seu altíssim valor poètic.

Centrant-nos en el Cántico, hem d’assenyalar que existeixen dues versions conegudes: el Cántico A que té 39 estrofes, i el Cántico B, revisionat posteriorment per l’autor amb fins /objectius pedagògics i que disposa d’una estrofa més.

Potser l’existència d’aquestes dues versions del Cántico sigui un dels aspectes que crida més l’atenció, precisament per l’ample debat que va generar en el seu moment i que encara avui dia no s’ha resolt. Una part de la crítica considera que el Cántico B és el que gaudeix del veritable valor perquè està modificat pel propi San Juan, mentre que un altre sector opina que el Cántico A és l’autèntic important perquè no està sotmès ni a canvis ni a explicacions. Aquesta primera versió es conserva pura, tal com l’autor la va composar.

D’acord amb aquesta vessant que dona suport al Cántico A hi trobem Domingo Ynduráin. El que diu l’editor és que per a ell és més important la tradició textual del Cántico sense les notes explicactives perquè considera que la segona versió ja és un primer soroll filològic, contratext que oculta la veritable essència del que és el Cántico primitiu. Són unes notes que no pretenen explicar el text des d’un punt de vista literari, ni tan sols religiós o teològic, sinó que ens ofereixen una lectura ortodoxa del mateix, detall que ens pot fer sospitar sobre el seu caràcter il·legítim. No podem oblidar que la Inquisició exercia una gran pressió sobre els autors literaris, de manera que un text com el Cántico, sense aquestes notes posteriors, podria haver estat raó suficient per empresonar al seu autor o inclús condemnar-lo a mort.

L’obra de San Juan de la Cruz està impregnada d’un gran misticisme simbòlic i posseeix un ritme àgil, a l’estil típic de la poesia bucòlica i pastoral. Inspirat en el Cantar de los Cantares atribuït a Salomó, el Cántico està escrit en base a lires en les que s’alternen versos heptasíl·labs i hendecasíl·labs i el doten d’una profunda musicalitat.

San Juan combina i integra elements de procedències molt diferents, la qual cosa dispara la imaginació cap a múltiples direccions al mateix temps, deixa al lector indecís i amb la consciència vacil·lant respecte al criteri que ha de seguir per adaptar aquests escrits a un dels models coneguts i canònics. És una ambigüitat que es tradueix en una riquesa de referències, múltiples i simultànies, i que no només es dóna amb relació als literaris, sinó que també apareix en el sentit d’una frase o estrofa considerada en si mateixa. En els seus poemes veiem les petjades de Garcilaso de la Vega i estan perfumats d’un cultisme italianitzant.

Els reformadors carmelites van recollir elements temàtics i esquemes formals de l’art de la glosa identificat en la tradició castellana del segle XVI. A partir d’aquests substrats profans de tradició popular i trobadoresca va sorgir una poesia espiritualitzada.

El Cántico és una història d’amor humà que funciona com a símbol de l’amor diví de Crist vers la seva Esglèsia.